El Palà Vell és un conjunt arqueològic d’època medieval que s’enlaira al cim del puig de Palà, a una cota de 614 metres, cent més que a la fondalada de la vall on es troba la casa de Palà. Des d’aquí es gaudeix d’un ampli domini visual sobre tota Coma, ja sigui vers la llera del riu Cardoner o vers els plans de Bergús, circumstància que li atorgava un especial interès a l’hora de garantir la defensa i control del territori.

Aquesta font és un brollador d’aigua (no tractada) situada a la banda meridional de les terres de Palà i el torrent de Coma.

El seu nom és deu a la persona de Camilo Villaró i Monell, un cardoní emigrat a l’Argentina a la segona meitat del segle XIX. Va retornar a les primeres dècades del segle passat amb una petita fortuna, amb la voluntat de viure els seus darrers dies a la seva vila nativa. Com que era molt amic dels amos de Palà, habitualment anava a passar uns dies a la casa, i per al seu esbarjo es va entretenir en la construcció d’aquesta font, que passats els anys ha pres el seu nom. Per això mateix, va canalitzar la rassa entre dues parets fetes a pedra seca i va fer l’escala mitjançant la qual s’accedeix a la font, a més a més d’un pont per passar d’un costat a l’altre i un petit refugi.

En el decurs del Neolític mitjà (3.500 – 2.500 aC) era habitual el ritual funerari d’inhumació en cistes (del grec antic κίστη, cofre). Es tractava de fosses excavades a terra recobertes pels quatre costats amb lloses de pedra i també cobertes de la mateixa manera. El cos s’hi disposava de costat i arronsat (posició fetal), amb una sèrie d’objectes que li haurien pertangut en vida. En el cas de la cista de Palà de Coma, Serra Vilaró hi va excavar les restes d'un esquelet. L’any 1998-99 les cistes van ser objecte d’una nova intervenció arqueològica per part de l’IREC (Instituto de Investigación en Recursos Cinegéticos), durant la qual es va esgotar el sediment i es va redefinir el sepulcre com de nínxol en marge.

Capella situada a la carena a la qual dóna nom, amb un ampli domini visual de les planures de Planès al sud-est i de vall de Coma i de l’Obaga de Palà al nord-oest. Documentada des del segle XIII, la seva existència s’ha de vincular al nucli d’hàbitat del puig de Palà Vell i el camí ral de Cervera, que passava a prop d’aquí. L’any 1767, l’amo de la casa veïna del Mujal va demanar permís al bisbe de Solsona per enderrocar la capella i traslladar el culte a la nova capella que volia aixecar a prop casa seva sota l’argument d’evitar així les profanacions i faltes comeses pels traginers i altres vianants que anaven i venien pel camí ral.

L’excavació arqueològica de les seves runes va permetre recuperar la fonamentació dels seus murs que dibuixaven un edifici amb una nau de planta trapezoidal de prop de 14 m de llargària i 3 m d’amplària als peus, que eren uns 5 m a tocar de l’absis, a més de diversos testimonis de cultura material relatius a l’ocupació humana d’aquest indret.

Les barraques de pedra són un dels elements més arquetípics de la infraestructura productiva associada al conreu de la vinya, que en el cas de les terres de Palà i la vall de Coma apareixen documentades des dels seus mateixos orígens en el segle X, i que es va mantenir en el decurs de tota l’edat mitjana, com ara les dues vinyes anomenades Fontica i Gramanal.

Tanmateix, i a semblança del que va passar arreu del país, les grans plantacions corresponen als segles XVII i XVIII, moment a partir del qual la viticultura pren un protagonisme clau en l’estructura productiva de Palà i les seves terres en època moderna.

Monument megalític que consisteix en una gran pedra de forma allargada, plantada a terra en posició vertical. Originalment, comptava amb uns dos metres d’alçària, però les alteracions fetes durant el segle passat entorn del monòlit han modificat la seva disposició original. Té forma paral·lelepipèdica, de 153 cm d’alçada, 91 d’amplada i aproximadament 68 de gruix. La seva cronologia correspon al període del Calcolític-bronze (2.400-800 aC).

La casa i mas de la Roqueta adopten el seu topònim de referència d’aquest Menhir, que està situat dins el seu termenat. El Menhir es troba a la finca de Roqueta, fora de l'Espai Rural Palà de Coma i, per tant, es prega respectar la intimitat dels propietaris. Agraïm a Ramon de Roqueta el fet d'haver-la compartit amb nosaltres.

El Bosc del Rèvol va ser comprat l’any 1460 pel llavors cap de casa, Joan Palà. La propietat adquirida era una immensa massa forestal que s’estenia entre els termes de Cardona i Clariana de Cardener, des de Palà, Bossen i el Jovellar al sud fins a l’Obac al nord-oest. La seva propietat va permetre als caps de casa de Palà dur a terme una explotació sistemàtica d’aquest bosc, entre els segles XVI i XX, que en aquesta darrera centúria tenia una extensió de més de 160 hectàrees tan sols en el terme de Cardona, sense comptar el de Clariana.

L’olivera Corbella és la varietat originària de la vall del Cardener, Cardona, Súria, Navàs i fins i tot a la comarca del Solsonès.

Molt apreciada durant el modernisme fins a la dècada dels anys vint, el seu cultiu es va estendre, arribant a algunes zones de les províncies de Lleida i Tarragona. Se la coneix també com Corbell, Curbiella a Lleida o Montserratina a Tortosa.

La industrialització tèxtil i la proximitat a les grans ciutats on hi havia millor manera de guanyar-se la vida, va comportar un fort detriment del seu cultiu. La mecanització del camp, i la reconversió al cereal, la política franquista d’intervenció del preu de l’oli, tot això amb la contundent glaçada del 1956, van reduir el seu conreu a mínims.

Actualment només es conrea generalment en feixes petites no aptes per al cultiu del cereal i caps de marge. Així doncs, el seu cultiu, majoritàriament a la comarca del Bages, s’ha reduït a petites explotacions familiars que amb prou feines tenen per l’autoconsum.

Totes les cases de pagès havien de tenir un punt d’aigua a prop de la casa per poder garantir l’avituallament tant pels habitants com pels animals.

Aquest pou neix d’un punt d’aigua subterrani que sua a través de les parets del pou i en l’actualitat s’obté poquíssima aigua. Només de tant en tant es pot bombar l’aigua, la qual es fa servir per a les vaques. La causa de l’escassetat d’aigua creiem que pot estar provocada pel canvi climàtic i/o l’afectació de les arrels del roure del costat.

L’actual coberta del pou es va fer a mitjans del segle XX donat el precari estat de l’original.

Al peu del pou hi ha un roure de fulla petita (quercus faginea), de més de 100 anys de vida, que a l’estiu fa un ombra molt agradable.

Des d’aquest punt tenim una panoràmica de tota la Vall de la Coma. La finca de Palà de Coma es a mà dreta.

A mà esquerra podrem gaudir d’una vista del Castell de Cardona.

Aquesta bassa es va fer a finals dels anys 50 com a punt d’aigua per a possibles incendis aprofitant l’aigua que baixava de la rassa del Rèvol.

El nom prové de la casa que es veu al cap de munt de la bassa, la qual està abandonada i pertany a una altra finca.